GUSPIRA

Terra,
Forta mare, esgotada per mil parts,
de pena consumint-se està.

Terra,
Dolça mare, angoixada pels seus fills,
asfixiada pels plors.

Terra,
veu ferida o soterrada
perseguida dia i nit
er les ombres de la por.

Terra,
mare tendresa amorosa,
sempre viva i disposada
a ser bressol del demà.

Jo et cantaré cançons de mel, terra!
Jo et cantaré cançons de goig, mare!
Mare, terra, ací estic
Mare, terra.
Et cantaré batecs del meu cor.
I brotaran les branques seques pel temps.
I tornarà el teu bell somni de pau.

Com una guspira
així t’imagine.
Com una guspira
així et desitge.

Com una guspira
jo t’espere
Com una guspira
jo t’anhele.

Com una guspira
deixa’m endinsar-te.
Hibiscus negre
de la nit del Carme
després de la plugeta
del caliu del juny.

Com una guspira,
com un llumí,
com una flama
que ens sospira.

Canta-li a la vida,
canta-li a l’amor,
canta-li a la terra
i a un poble que no mor.
Canta-li a la lluita
per la llibertat.

Jo tinc una llengua
que és antiga i dolça,
llengua dels meus pares
a qui sempre he estimat.
Ací em pariren,
i ací he de resistir,
per una cultura
que es nega a morir.

I viurem la festa
moros i cristians,
units ja per sempre,
tots som valencians,
amb coets i traques,
poble antic i noble,
quatre rius de sang.

Canta-li a la vida….

Ens ve de la terra,
ens ve de la sang,
comparsa mora,
tots tirem avant.

Ens ve de la terra,
ens ve de la sang,
la nostra història
no podem oblidar.

Malgrat que portem al llom
segles d’opressió “feroç”,
de desfeta i de dolor,
cal que remuntem el vol
per deixar als nostres fills
un gran poble digne i viu.

Canta-li a la vida…..

Caminem plegats
que amb fermesa i voluntat
farem nostre el demà!

Ara m’escrius molt més sovint
i sempre és trist el missatge;
sent allunyar-se aquells matins
que em diuen les teues cartes.
Si vols escriure un cant d’ocells
entre les teues lletres,
a mi m’arriba un mocador
enllagrimat d’absències.

Ara m’escrius molt més sovint
i sempre és trist el missatge;
sent allunyar-se aquells matins
que em diuen les teues cartes.
Anem a escriure’t tot el món,
posarem flors al sobre;
un poc d’espígol, de fenoll,
tres margarides blanques.

Anem a escriure’t tot el món,
posarem flors al sobre;
un poc d’espígol, de fenoll,
tres margarides blanques,
un glop de mar i un tros de cel,
un bellugar dels arbres,
una misèria, uns records:
tots els que tu deixares.

Un glop de mar i un tros de cel,
un bellugar dels arbres,
una misèria, ja ho sabem,
el que podem donar-te.

El meu país és un país menut
on per no cabre no hi cap
ni un didal de memòria.

Es posa a recordar, i els records
se li n’ixen de seguida per totes bandes,
es vessen en el mar
brut i oliós d’un oblit,
enterc i dur com una mort antiga.

Això provoca
que el meu país no vulga ser un país
perquè no sap que ho és des que va nàixer.

Així,
vol ser un gra o un moc o una formiga
o una pedra menuda desgastada
feliç sota el sol sense saber-se

I agraint al peu que la fa moure
de tant en tant amb una puntellada ben forta
poder desentumir un poc els músculs.
I avançar encara que d’immediat oblide,
des d’on i cap a on
i el dolor i l’esperança.

Escric, encara.
Perquè queden, encara,
motius de lluita,
amor, afronts, vergonya,
mans que imploren fa segles.

Escric, encara,
perquè estic sol, encara.
I roden dies
i mai ningú no em deixa
una paraula amable.

Escric, encara,
Perquè pense que escolten
la meua fúria,
per si duc una almoina,
un jorn, a qui l’espera.

No te’n vages ni un dia,
no te’n vages, amor,
que el so de la melangia
fa massa trista cançó.

I quan el cor em bategue
no sabent si tornaràs,
s’haurà fet ja la tardor
en el palmell de la mà.

No te’n vages ni una hora,
no te’n vages, amor,
una hora és tota la vida
sense la teua calor.

I quan el cor se m’ature
de tant d’haver estimat,
vull sobre mi el teu somriure
i el llenç de les teues mans.

Deixa’m beure, amor, l’aigua del teu cos,
m’està cremant tant de desig com un foc.
Deixa’m veure en els teus ulls per a sempre
que la rosa del meu cor mor d’amor.

Sóc el record del passat.
Sóc la claror de l’oblit.
Sóc bell somni enyorat
Que busca llum en la nit.

Sóc la veu que ha retornat.
Sóc qui mai no s’ha rendit.
Sóc la veu de llibertat.
Sóc el vell anhel, florit.

Cantaré llibertat amb les belles paraules.
Cantaré, cantaré amb la veu del meu país.
Cantaré llibertat ara mateix i per sempre.
Cantaré, cantaré la nostra llibertat.

Ai, de la gent que ha oblidat
-de penyores ben farcits-
les veus de la llibertat
per honors i bons vestits!

Cantaré llibertat amb les belles paraules.
Cantaré, cantaré amb la veu del meu país.
Cantaré llibertat ara mateix i per sempre.
Cantaré, cantaré la nostra llibertat.

Vinc com la flor del verd prat,
vinc com jardí ben florit.
vinc, com ahir, enfrontat
a qui em negue llibertat.

No sóc matèria comprada
ni he perdut el bon camí:
sóc la veu que no té fi
cantant la terra estimada.

Cantaré llibertat amb les belles paraules.
Cantaré, cantaré amb la veu del meu país.
Cantaré llibertat ara mateix i per sempre.
Cantaré, cantaré la nostra llibertat.

Hi ha caps, caps
i cabotades;
hi ha caps rodons,
caps quadrats,
caps de suro, caps de meló,
i de vegades allò de
“vaja un cap d’alcalde”.
Com hi ha caps de llista
i llistes de caps,
caps que roden,
caps que rodaren,
caps afermats,
i d’altres que rodaran.

I caps calents,
i d’altres glaçats,
i caps que pensen,
i d’altres,
que a força de cabotades
han esdevingut pènduls.

I caps que es mouen
a batec de cor,
i d’altres
a tiró de fil, de putxinel·lis.

Caps boirosos,
caps enllumenats,
cabuts, capçanes i cabestres.

I cabotades,
cabotades increïbles,
cabotades de vergonya,
cabotades
que amb l’excusa de la reflexió
intenten justificar la covardia.
Cabotades de corifeu.
Professionals de la cabotada,
i aspirants,
i allò de
“no sé en quin cap, cap això”,
I caps de corda macabables.

Com hi ha caps
que intenten
Rromandre fidels a si mateixos,
i que es preparen
per un llarg i dificultós combat,
que els pot costar
(i ho tenen assumit)
el cap.

El meu país
és un pastís
que quatre lladres
han fet a quadres
i han destrossat
i esquarterat.
El meu país
és un pastís.

De sud a nord
el cas és fort:
primer la costa,
arreu i a posta,
han destrossat,
edificat,
fins a un tal punt
que de ben lluny
vénen i veuen,
i no s’hi creuen,
tal desficaci.
Ni amb un opiaci
veureu visions
de dimensions
tan colossals
i demencials.
Platges i cales,
amb martingales,
han construït
i atapeït
de tal manera
que fa caguera
traure-hi el nas,
mira si és cas!
Tot és solar
a edificar.
Tot s’aprofita.
Com diu la dita:
més que el parent
junta el ciment.
I un brut voler
de fer diner
s’ha escampat tant
que el governant
balla la jota
seguint la nota
que el constructor,
depredador,
li toca amb gralla
o bé amb rondalla.
Ball mortuori
del territori.
Brutal maltracte
que ens porta a pacte
als valencians
abans tan grans
i ara gent fada,
desorientada,
que es pensa, ves,
que això és progrés.
Feta xitxina
ja la marina,
el mar malmés,
tot l’interés
dels mercenaris
dels empresaris
s’ha concentrat
i desfermat
per la muntanya.
Com una aranya
tixen les teles
sense cauteles.
Trenquen paisatges,
pobles, boscatges,
aigua despenen,
tot ho malmenen,
els disbarats
dels adossats.
Compren consciències
i dissidències,
canvien lleis,
normes, serveis
en benefici
del seu desfici
depredador.
I el que és pitjor:
el món plebeu
els vota arreu
enlluernat,
hipnotitzat
per uns mitjans
públics en mans
de l’enemic
de sempre, antic,
que els ven capciós,
insidiós,
com a progrés
el que no és
sinó artèria
i lladreria.
Llops carnissers
celen, arters,
amb nou pillatge
tot el bagatge
nacional
i cultural
que el nostre poble,
antic i noble,
ha heretat
i conservat
curosament
i amb gran talent
durant tants segles
amb velles regles..
Són alimanyes,
bordes, estranyes,
que el país maten,
o malbaraten.
Cal doncs jutjar-los
i condemnar-los.
Votem polítics
no troglodítics
que amb bon bagatge
d’ànim, coratge,
salven la terra,
de la desferra.
Només així,
sense verí,
els valencians,
bons habitants
d’aquest país
ric i feliç
visquem alegres
segles i segles.