CARRAIXET 72

El grup Carraixet va nàixer d’una rondalla que hi havia a Tavernes Blanques a principis de la dècada dels 70 (segle XX). Lleonard Giner i Mur, músic autodidacta, dirigia la formació amb l’experiència que li havia donat pertànyer a diverses rondalles anteriors, on havia estat membre destacat. De jove, havia practicat amb el llaüt de son pare, i s’havia educat musicalment amb les classes de solfeig del mestre Evelí Valero (“el ceguet”), les quals coses, unides a la seua innata habilitat en les cordes, el varen convertir en un virtuós.

A finals del 1971, Lleonard dirigia aquella Rondalla, a la qual es va afegir –entre altres- un jove Rafa Arnal, valencianista i amic personal, amb l’objectiu de seduir els integrants del grup a cantar en valencià. Ja estava el país en ple tardofranquisme i amb la inquietud cultural i de normalització lingüística per part de la joventut més esquerrana. Cantautors com Raimon o Lluís Llach eren un referent per a mamprendre aquell camí tan gosat.

Amb açò, Arnal ca convéncer Giner de començar a cantar en valencià. En un principi agafen els temes més coneguts de l’època, la majoria del folksong nordamericà, i li canviaven les lletres. Una part de la rondalla, més conservadora o amb més por, no va incorporar-se a aquesta aventura. I durant algun temps, la rondalla tradicional (que feia temes instrumentals i o en castellà) va conviure paral·lelament amb el nou grup que acabava de nàixer. Carraixet 72 va ser el nom elegit. El nom del barranc, a més d’identificar la procedència i les arrels de les persones que integraven el grup, tenia l’ingredient afegit de la seua impossibilitat de traducció al castellà. Era l’any 1972 i encara existia la censura, un organisme propi de les dictadures, que obligava a la presentació en paper del repertori elegit en cada concert, amb la traducció completa al castellà. Conten l’anècdota de passar alguna vegada per un censor que fins i tot s’havia entossudit a la traducció del nom del grup. Sort que no va quallar la proposta desbaratada de “Carrasquito”.

La primera actuació de Carraixet 72 va ser el 27 de febrer del 1972 a l’Escola de Maestria Industrial de Castelló de la Plana, en un acte en homenatge a Pompeu Fabra. Rafa Sena, fotògraf professional, s’havia convertit en el gran impulsor de la Nova Cançó al País Valencià. Al seu estudi de fotografia, al barri de Russafa de la ciutat de València, tenia una oficina clandestina de manegament. Allí, i gràcies a les fitxes d’alumnes i exalumnes dels cursos de valencià de Lo Rat Penat (aleshores partidari de la unitat de la llengua), contactava amb persones de diferents pobles i aconseguia concerts. Eren moments difícils, amenaçats per la màxima autoritat de cada lloc (en aquest cas l’alcalde local o la Guàrdia Civil), que tenien ple poder per a suspendre l’acte si tenien la més mínima sospita d’alguna irregularitat que el seu punt de vista els indicava. Moltes vegades els mateixos censors acudien a l’espectacle per a verificar que les cançons autoritzades eren les que es cantaven. Les situacions sovint eren còmiques perquè a aquests tipus de concerts acudia la gent jove i amb una manera de vestir concreta, que no tenia res a veure amb el posat estirat de l’infiltrat.

Aquesta primera actuació de Carraixet va pillar-los amb les cançons encara mig assajades perquè els varen avisar amb poc de temps, ja que havien de substituir el grup que inicialment estava programat (el qual va desfer-se dies abans).

Després d’aquesta actuació, Carraixet 72 va recórrer el país, agafant experiència i estrenant nous temes, sempre amb la brillant lletra d’un Rafa Arnal que estava en un dels seus millors moments. Els instruments pràcticament eren tots de corda. I el paper que habitualment fa la bateria en la majoria dels grups, l’executa Rafa Arnal amb el seu contrabaix. Lleonard, a més de ser el director de la formació, va introduir la seua filla major, Mari, que ja destacava –amb tan sols deu anys- per la seua veu, afinació, disciplina musical i desimboltura davant del públic.

A aquestes actuacions va seguir una de les més sonades, que va ser en el I FESTIVAL DE CANÇÓ FOLK DEL PAÍS VALENCIÀ, celebrat a la Fira de Juliol de la ciutat de València. Allò va tindre tant d’èxit, i l’assistència va ser tan gran, que l’Ajuntament de València (en el pavelló del qual va actuar Carraixet 72 i altres grups), que després d’aquesta actuació, la censura va posar-se més rígida i més infranquejable. Els repertoris es varen veure reduïts, ja que les metàfores i les ironies que les lletres camuflaven denúncia social i política, van començar a ser més difícil de “colar”. Varen arribar també, amb més freqüència, les prohibicions completes de concerts. La dissolució del grup era imminent. I així, a les acaballes del 1972, Carraixet 72 desapareixia del panorama musical. La formació es va desintegrar: uns se’n van anar a la mili obligada; d’altres varen continuar amb les seues activitats polítiques; i en el cas de Lleonard i Mari, la filla major, es varen integrar en els Pavesos, el grup de Joan Monleón. Aprofitant que les altres filles i fill de Lleonard també tenien el talent innat de la cançó, aviat també es varen incorporar a aquesta agrupació musical.

PAVESOS

El show que Monleón tenia muntat consistia en les barroeres vestimentes de dona i posades en escena molt ‘picants’, que eren molt típiques de l’època i en les festes dels pobles. Però sembla que la qualitat musical era un poc fluixa, i per això varen aprofitar la disponibilitat de Lleonard, per a poder incrementar-la en la instrumentació. Lluny de deixar de ser el centre d’atenció i l’estrela del grup, deixava petites intervencions a Mari, i al que després s’anomenaria MINIPAVESOS (un grup format al si dels Pavesos, integrat per Lleonard fill, Eva i Miry, que eixien a l’escenari agafats de la maneta per a cantar un o dos temes). En aquell moment, Mari tenia 11 anys, Lleonard 8, Eva 7 i Miryam 5.

GARABATOS

Paral·lelament a la pertinença a Pavesos, la xicalla de Lleonard es divertia cantant i fins i tot fent segones veus sense cap tipus de formació musical prèvia. Aquella facilitat vocal, juntament amb la disciplina que guardaven, tenia com a conseqüència els ‘miniconcerts’ que oferien en la replaceta d’Alboraia, davant del seu domicili. Les veïnes i veïns del rogle de cases eren el públic incondicional i fidel. Amb aquesta formació, Garabatos va participar en nombrosos actes pels pobles del voltant, especialment a Alboraia.

Tornat a Pavesos, la família va estar-hi fins a principis del 1975, suportant moltes vegades les “enrabiades” de Monleón quan en algun diari es lloava la veu de Mari, sense nomenar-lo a ell expressament. Aquesta gelosia va precipitar l’eixida de la família Giner de Pavesos. Sense perdre un minut, i amb l’experiència de les formacions anteriors, Lleonard va fundar un nou grup infantil.

ELS MINIS D’ALBORAIA

Lleonard a la guitarra o el llaüt o bandúrria. I en formació Mari, Lleonard, Eva i Miryam. Els Minis d’Alboraia (o Els Minis, en alguns cartells) varen estrenar-se amb un premi. El I FESTIVAL D’INTÈRPRETS DE LA NOVA CANÇÓ VALENCIANA, celebrat a Xirivella a l’estiu del 1975, va dotar d’una força i d’una compenetració musical en la família de la qual ja no es deslliurarien mai. L’èxit estava garantit allà on anaven. En una ocasió, un empresari d’uns grans magatzems de la ciutat de València, els va fer l’oferta del segle: producció de la discografia, gira per tot l’Estat Espanyol, promoció i publicitat del grup… Però tot això tenia un preu: cantar en castellà. Lleonard no s’ho va pensar ni un sol instant. Havia entés ja feia temps, acaronat pels aires que venien de la Nova Cançó que implicava una fidelitat a la llengua per a aconseguir la seua normalització, que estava obligat a donar un NO rotund. L’empresari no ho entenia i va insistir-hi diverses vegades, amb el mateix resultat. I amb la satisfacció actual de tindre un CARRAIXET exclusivament en la nostra llengua.

CARRAIXET

Mort el dictador, que no del tot la Dictadura, a principis de l’any 1976, i amb l’esperança de nous aires de llibertat, sense censura ni prohibicions, el grup va recuperar no sols el nom, sinó antics membres com Rafa Arnal. El malson de la censura va deixar la porta oberta a un altre: la violència de la intransigència.

TRANSICIÓ

El període 1976-1979 va ser el de més actuacions del grup. La xicalla anava creixent, tenia més formació musical, començaven a interpretar instruments i fins i tot es va adquirir una furgoneta per als desplaçaments. En aquest període van viatjar des de Vinaròs a Oriola, i de Morella a Guardamar, com diu la cançó. Varen ser estius de (algunes vegades) dues actuacions el mateix dia. I en alguna ocasió, sembla que tres. El grup estava de moda. Places, carrers, teatres… els escenaris de gran part del país acollien aquell grup format per una mateixa família, que havien recuperat temes tradicionals, i també feien temes nous amb les seues ironies i metàfores que tants problemes els havia donat la censura en el passat.

Malauradament l’arribada de la democràcia va ser l’arribada dels fantasmes de l’anticatalanisme i del feixisme, sempre de la maneta, que trobaven en la cançó en valencià una amenaça, ja que tenia un poder de convocatòria molt poderós. I varen proliferar les agressions en plenes actuacions, insults… La majoria dels grups i cantants en valencià recorden amb tristesa haver patit aquestes reaccions de la intolerància i la barbàrie.

LA BOMBA CARRAIXET

El moment més bèstia viscut per la formació va ser la nit del 9 d’octubre del 1979. El país, en ple procés preautonòmic i amb el que algú es va inventar allò de “La batalla de València”, vivia moltes jornades de violència desproporcionada: intent d’atemptat contra el President Albinyana, crema de llibres en ple centre de la ciutat de València pel simple fet d’estar escrits en valencià normatiu, artefactes explosius a llibreries, atacs a cinemes, intel·lectuals… una llista d’actes amb la trista empremta de la impunitat més absoluta. Zero investigacions, poc ressò en premsa… Aquella nit, uns incivilitzats bàrbars van deixar en els baixos de la furgoneta del grup dues bosses amb botelles de gasolina: una bomba incendiària en potència en cas d’haver botat una espurna o haver fet servir un activador. Carraixet actuava allí mateix, en la Plaça dels Furs, al final de la MARXA PER L’AUTONOMIA I PEL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ, que durant els dies anteriors havia recorregut diversos pobles de les comarques més properes a la ciutat. Aquell dia, dimarts, no festiu encara perquè estàvem en procés preautonòmic i el 9 d’octubre era un dia més, al matí ja havien agredit el recent alcalde Pérez Casado, i també li varen pegar foc a la bandera espanyola (per error) i la senyera (oficial de les quatre barres, sense blau) que penjava de la balconada de l’Ajuntament. Els comandos que actuaren aquell dia segurament ho tenien tot calculat, i varen causar molts danys a persones. I aquella nit, segurament tindrien preparat algun final de festa salvatge en la Plaça dels Furs. En la furgoneta de Carraixet, aparcada al costat mateix de l’escenari, en el moment dels fets estava Carmen –la dona de Lleonard i mare de les criatures- en companyia de la seua filla menuda –Vanessa- de tan sols 4 anys. Gràcies a la intervenció d’un testimoni que va veure com uns energúmens que passaven varen deixar caure les bosses sota la furgoneta, la sospita va fer botar l’alarma. La policia va desallotjar el lloc, fent abaixar de la furgoneta una Carmen espantada i amb la filla en braços. L’espera dels artificiers no va suposar un buit de gent, ja que la majoria dels assistents varen esperar hores a veure el resultat, fent companyia al grup i cridant, amb entusiasme, el seu nom, com a mostra d’afecte i solidaritat.

L’incident, afortunadament, va quedar en un simple ensurt. Els artificiers varen endur-se els artefactes carregats de gasolina en un transport especial. L’endemà sols un diari, en una petita pàgina, en un racó en la secció ÚLTIMA HORA, publicava la notícia. Els dies de després, cap comentari, cap referència, cap trucada telefònica a la família per a fer alguna declaració…. absolutament res. Recentment s’ha produït el documental LA BOMBA CARRAIXET, d’Helena Sànchez, on es fa un repàs històric i polític d’aquells anys. Un dels entrevistats, el president Albinyana, va ser víctima d’un intent d’atemptat en el seu domicili de la ciutat de València, la nit del 25 d’abril d’aquell mateix any 1979. En aquell moment, ell era la màxima representació política democràtica del País Valencià, i li varen col·locar un artefacte explosiu connectat a un rellotge en un cotxe davant del seu domicili. Ell no estava allí, però el varen avisar. I encara va arribar a temps de veure perfectament tot l’entramat de cables i components. Doncs el President tampoc no va ser ni preguntat, ni requerit… Semblava que tant se valia ser el President del Consell Preautonòmic que un grup que cantava en valencià. Tots dos feien nosa.

L’incident de les botelles explosives juntament amb la quantitat d’agressions que havien patit en els últims anys, va fer reflexionar Lleonard i Carmen sobre la possibilitat d’abandonar aquell projecte. Cantar en valencià s’estava convertint en una professió d’alt risc. No obstant això, la negativa de les 3 filles i el fill, angoixades davant d’aquella possibilitat, els va fer canviar d’idea. Havien descobert la seua professió, gaudien en els escenaris… i allò suposava una derrota i un rendiment a la no-raó.

PRIMERS DISCOS

L’any 1978 encara no hi havia cap estudi musical al País Valencià per a poder realitzar un dels somnis de qualsevol grup: gravar un disc. Tenien un repertori que ja els permetia poder llançar-se a aquella aventura.

I així, en l’hivern del 1978 varen fer un viatge a Madrid tota la família, Rafa Arnal i el seu contrabaix en la baca del cotxe, i Pere Marco. Amb aquest equip es va gravar BEURE, CANTAR I BALLAR.

Per al disc següent, per fil hi havia un estudi de gravació i a més molt prop, ja que Lluís Miquel Campos va obrir el conegut estudi TABALET que va estar molts anys no sols en gravació de discos, sinó també en doblatge, professió en la qual també es varen especialitzar les xiques de Carraixet. Així, i ja als estudis de Tabalet, l’any 1979 va eixir a la llum ENTRE COL I COL, LLETUGA. D’aquest disc cal destacar la inclusió de PAQUITO EL XOCOLATER, tema exclusivament de banda, però popularitzar per CARRAIXET a partir d’aquesta gravació, i que després s’ha copiat i s’ha difós de diverses formes arreu el món.

NOVA FORMACIÓ

A principis del 1980, i després d’una actuació a Albi (França), on tenen uns familiars per part de Carmen (la mare), Rafa Arnal i Pere Marco varen deixar el grup. El primer va obrir una de les llibreries més completes de llibres en valencià de tota la comarca. I es va dedicar a la seua passió: la literatura. I el segon va seguir la seua carrera de Medicina, que ja li condicionava molt la seua participació i assajos ordinaris en el grup.

Reestructurada la formació, amb la incorporació de la bateria i la cada vegada major participació de les filles i fill de Lleonard en instruments musicals, Carraixet va encetar la dècada amb un altre disc: FET A POSTA.

AUTONOMIA

Una vegada assolida l’autonomia, l’oferta per als grups que cantaven en valencià es va veure sorprenentment minvada. Les forces polítiques que s’havien aprofitat del poder de convocatòria de grups com Carraixet per a omplir recintes on hi havia un míting, sembla que van començar a recular. L’estratègia ideològica del separatisme lingüístic dissenyada per la UCD i comprada pel PSOE va mamprendre a passar factura a les formacions musicals íntegrament en valencià, i als pobles i ciutats les festes populars s’omplien de la música del moment –tota en castellà-, molt més cara, però que no els restava vots. La denúncia a través de diversos mitjans va caure en un bloc de gel, fonent-se a passos gegants a mesura que la classe política dominant –presumiblement progressista- començava a acomodar-se en una butaca poderosa que li feia mirar cap a un altre costat en qüestions com denominació del territori, bandera oficial i altres senyals d’identitat. La por a la pèrdua de vots per la proliferació d’elements pertorbadors amb l’aparició del blaverisme, que aprofitava les festes populars més multitudinàries com les falles per a fer proselitisme demagògic i capciós, va calar també en la gent.

Carraixet, això no obstant, va continuar cantant, publicant nous discos, però alhora sorprenent-se de certs comissaris polítics que –com abans, en la dictadura- eren capaços de fer censura abans dels concerts, amagant eixa prohibició amb eufemismes absurds i poc convincents, utilitzant frases com “ara no toca”.

L’aparició de la Televisió pública valenciana en l’any 1989 va suposar una nova forma per part de les xiques de Carraixet de seguir contribuint a la normalització de la nostra llengua, ja que el doblatge va començar a formar part de les seues activitats professionals.

RAFEL ARNAL

A principis del mil·lenni, una incorporació de luxe va sumar-se a les veus de Carraixet. Rafel Arnal, Rafeta, fill del cofundador del grup trenta anys abans, va afegir-se a Carraixet per a plaer de l’audiència. La seua presència va aportar matisos a cançons i als directes més divertits tot arrodonint-los amb una espontaneïtat que sols conviuen en els genis. Fruit d’aquesta col·laboració, va gestar-se el projecte del penúltim disc, GUSPIRA, un treball amb què els va sorprendre la tragèdia més gran de tota la trajectòria de Carraixet.

MORT DE LLEONARD

El 2005 Lleonard se’n va anar de vacances permanents, en una inesperada precipitació dels fets, i commovent una societat i un món –el musical- que va trigar a recuperar-se de la pèrdua. Infinitat de mostres de dol acompanyaren aquells dies una família que va rebre el colp més fort de la seua vida. Durant un temps, la desaparició de l’ànima musical, el pare, el mestre… va fer envair les ments de les filles de la possibilitat d’una retirada dels escenaris. Però la força i l’empeny que Lleonard havia transmés sempre al seu llegat va triomfar i es van aixecar d’aquell terrible bac per a afrontar una nova etapa.

CARRAIXET DONES

Acabat el disc GUSPIRA, amb l’absència del pare, i amb un Carraixet renovat de músics i amb l’aposta per cançons on –sense defugir del tarannà reivindicatiu amb què sempre han conviscut- el grup reapareixia amb força amb melodies mediterrànies, on la barreja de cultures musicals semblava crear un llenguatge propi.

No obstant això, el 2010 Rafel abandona el grup per seguir un camí en solitari que el portarà a publicar el seu primer disc un any després (PAM A PAM).

Amb Carraixet únicament format per les germanes Giner, Mari, Eva, Miry i Vanessa, el grup es reinventa i mamprén un nou cicle. Fermes defensores de la igualtat de la dona, el grup lluita incansablement per la paritat en els concerts, la qual cosa les porta a crear-se injustament una sèrie d’enemics que havien viscut en un món artístic reivindicatiu teòric, omplint-se les boques de declaracions grandiloqüents quan arribava el 8 de març, però sense prendre’s seriosament la tasca de fomentar la major presència de les dones en actes musicals. La perseverança de les germanes Giner a poc a poc va donant els seus fruits, i el reconeixent públic d’aquesta batalla cada vegada és més palés.

TERCERA GENERACIÓ

El 26 d’agost del 2017, a Agullent, Carme (la filla major de Mari, i néta de Lleonard Giner) va estrenar-se com a membre de Carraixet. És així la primera component de la tercera generació que s’incorpora al grup. El violí, instrument amb què acompanya la resta del grup, complementa una veu potent i rica en matisos que la fa fondre’s amb una naturalitat innata a la resta del grup des del primer dia.

50 ANYS

L’any 2022 és esperat pel grup amb ànsia des de fa molts anys. Suposa la celebració de cinc dècades damunt dels escenaris. Probablement és dels pocs grups del món que ha aconseguit aquest rècord, cantant en una llengua que els ha donat moltes satisfaccions però també problemes. Ha resistit a una dictadura, censura, prohibicions, violència, menyspreus, discriminacions… I de tots aquests atacs han eixit il·leses. Tal vegada el nombre de dificultats viscudes hagen repercutit anímicament al pas dels anys, però el 18 de desembre del 2022 la medicina del públic acompanyant-les en aquesta commemoració serà el remei més natural i més eficaç per a agafar forces i seguir als escenaris.

Actualment, l’equip instrumentista que acompanya el grup també està format per dones. Una demostració de “voler és poder”.

Carraixet a la premsa